Des de l’any 2003 cada 11 de desembre es celebra el dia internacional de les muntanyes. És una iniciativa de l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal de ressaltar la importància del desenvolupament sostenible de les muntanyes.
Curiosament, tot i el confinament i segurament gràcies a les diferents fases de desconfinament que hem viscut, aquest any les muntanyes han sigut una via d’escapatòria per molta gent, fins i tot per aquells que no les freqüentaven gaire abans d’aquest virus.
Les famoses fotos de la cua de l’Everest que vam veure el 2019 s’han repetit a molts dels cims i en els parcs naturals de casa nostra. I des de Bendhora creiem que aquest és un fet que hem de valorar i plantejar-nos si ens sabem relacionar amb la natura de la manera correcta.
Ens agraden les muntanyes, volem seguir gaudint dels seus paisatges i de tot allò que ens aporten les visites als espais naturals, però ho estem fent bé?
Aquesta primavera passada, des del moment en que ens van obrir les portes del confinament, les muntanyes pròximes a zones urbanes es van convertir en el pati o la pista d’entrenament de molts de nosaltres. Bicicletes que portaven anys al balcó, samarretes amb el Cobi dibuixat i botes de muntanya pròpies de l’exposició dels 100 anys de la FEEC, van inundar parcs naturals d’arreu del país.
Aquesta “explosió” de gent amb ganes de trepitjar medi natural ens ha fet veure diverses coses: primer, que la gent necessita estar en contacte amb la natura; segon, que les polítiques de promoció i desenvolupament d’aquests espais naturals no han estat capaces d’assumir aquest increment sobtat; tercer, que moltes d’aquestes persones que visitaven espais naturals ho feien per lliure i sense una formació ni experiència prèvia; i quart, que per alguns d’aquests individus la muntanya és simplement un espai d’entrenament i no s’han parat a pensar en l’impacte de la seva activitat ni que en molts casos està en propietats privades que s’han vist envaïdes massivament, amb tot el que suposa per als propietaris.
Davant d’això, aquests mesos ha sigut fàcil trobar debats i/o comentaris en xarxes socials criticant a la gent que va massivament als mateixos llocs i posant etiquetes de “muntanyencs autèntics” vs “muntanyencs de desconfinament”. Per un costat és totalment comprensible tot aquest allau de comentaris, però s’aconsegueix l’objectiu que es busca?
Ara és el moment que empreses, entitats i tothom que tingui a veure amb les activitats al medi natural faci un pas endavant. Està clar que molta gent ha “descobert” la muntanya aquests mesos i que els ha agradat (com era d’esperar… 😉), per tant és una oportunitat única per transmetre tots els valors i el tarannà de muntanya que tant ens agrada.
Per això avui volem parlar del Collserolisme.
COLLSEROLISME, una nova manera d’entendre la muntanya
Tots estem acostumats al terme “alpinisme” i entenem que és pujar al cim de les muntanyes escalant, esquiant, etc. Aquest terme, que originalment feia referència a pujar les muntanyes dels Alps, al segle XIX va travessar fronteres i es va fixar en muntanyes que estaven més enllà dels Alps.
Un altre terme que potser és menys conegut és el “Pirineisme”, un mot inventat per Henri Beraldi, que considera que l’experiència física a la muntanya és inseparable de l’emoció estètica i cultural. És a dir que un pirineista ha de ser capaç de pujar muntanyes però també d’escriure-ho i sentir-ho.
Avui, potser de manera una mica agosarada, proposem el terme Collserolisme per fer referència a totes aquelles persones que vivint en grans ciutats han “descobert” la muntanya degut a la pandèmia d’aquest any. I estan descobrint un nou món.
Nosaltres fem servir el terme Collserolisme perquè és el parc natural que tenim més pròxim i on ho hem pogut veure durant les nostres activitats, però entenem que un fenomen similar s’ha produït a tots els espais naturals pròxims a grans ciutats.
Segurament la imatge que et ve al cap en llegir persones urbanites que “descobreixen” la muntanya és massificació, deixalles als camins, cotxes aparcats a tot arreu, discussions o picabaralles entre persones que transiten pel mateix camí, etc.
Doncs bé, la nostra proposta és que el Collserolisme sigui una manera d’acostar-se al medi natural com ho fan els nens: amb ganes de descobrir, amb una mirada que va més enllà del que es veu, amb ganes d’aprendre coses d’aquest indret nou que estem visitant i amb la voluntat de que en marxar no es noti que hem estat allà.
Sabem que no serà fàcil, aquesta pandèmia ens ha tornat més egoistes que mai i anant per la muntanya veus a la cara d’algunes persones que la resta de gent els fa nosa, ja sigui perquè els roben la solitud que recerquen o perquè els fas baixar el ritme del seu entrenament.
Frases que hem sentit aquests mesos com “la muntanya és de tots”, “això ho llenço aquí que es biodegradable” o “sabeu on va aquest camí?” també ens demostra que és necessària molta formació.
Per això volem que el Collserolisme sigui una manera d’anar a la muntanya amb molt de respecte pel medi natural, amb ganes d’aprendre’n coses i sobretot amb molta empatia cap a la resta de gent que, igual que tu, està buscant una mica d’esbarjo en un espai que ens aporta molt.
Tindrem molta feina, però val la pena intentar-ho. Els espais naturals cada vegada estan més amenaçats, la biodiversitat cada vegada és redueix més i tot plegat no pinta massa bé, però si comencem a promoure una manera sostenible de visitar-los podrem retornar a aquests espais naturals una petita part de tot allò que ens aporten.
Així que, t’apuntes al Collserolisme?