Dissabte, 10 d’octubre de 2026
Josep Maria Espinàs va arribar a Montfalcó Murallat a peu l’agost de 1962. Abans d’entrar-hi, es va fixar en el nom:
«Té un nom bellíssim —començant pel Mont-falcó i acabant pel Murallat— i, a més, exacte: tot el nucli de cases està voltat per una muralla.»
Seixanta-quatre anys després, el nom continuava sent exacte.
El recorregut, en canvi, l’havíem de tornar a dibuixar.
El dissabte, una vintena de caminants vam sortir de Montfalcó Murallat per completar una ruta circular de marxa nòrdica de 13,7 quilòmetres per la Segarra.
Espinàs viatjava de poble en poble durant diversos dies. Nosaltres havíem de tornar on ens esperaven els cotxes.
Espinàs viatjava de poble en poble durant diversos dies. Nosaltres havíem de tornar al mateix lloc on ens esperaven els cotxes. Entre el seu viatge i la nostra activitat hi havia el llibre, els camins actuals i una pregunta molt concreta:
Com es transforma una etapa d’A peu per la Segarra en una bona ruta de marxa nòrdica per caminar avui?
De Montfalcó a Estaràs
Passem per sota de les muralles i deixem la visita per a la tornada.
Comencem baixant.
En una ruta circular, tot el que es baixa queda pendent per a després. De moment, però, baixar és agradable i ningú fa càlculs.
Al fons de la vall hi ha el Sió. Espinàs el mirava des de dalt:
«En aquest punt clau on s’ajunta el riu Sió amb el torrent de Freixenet […] És un panorama que dóna una imatge d’una Segarra més verda, més rica, més confortable que l’habitual.»
Aquest octubre, la llera del Sió baixa seca en aquest tram. El creuem tres vegades i no ens mullem ni les soles.
A Estaràs esmorzem a la plaça. Espinàs hi va trobar una veïna convençuda:
«—És un bon poble, sí senyor, perquè està molt ben orientat, comprèn? A l’hivern queda ben arrecerat, i a l’estiu no hi ha res que quiti la fresca…»
D’Estaràs a Vergós Guerrejat
Al naixement del Sió, el riu existeix. Hi ha aigua.
A partir d’aquí deixem el llibre i el camí s’enfila. Dues pujades, una pista llarga entremig i el Pirineu al fons. Per caminar amb bastons és el millor tram del dia: a la pista, la passa agafa ritme; a les pujades, els bastons empenyen.
Vergós Guerrejat queda fora del llibre. Té un castell que sembla una masia gran i ben cuidada. No en sabem la història, ni d’on li ve al poble el nom.
Tornada a Montfalcó Murallat
Al peu del turó, Montfalcó ens espera allà dalt, amb tot el que hem baixat al matí.
Ara sí, tothom fa càlculs.
Vuit-cents metres de camí en pujada fins a la muralla. Per entrar al recinte, el mateix camí que Espinàs:
«Arribem a l’entrada del poble, perquè només n’hi ha una: és una doble porta, formant angle, que fa més difícil encara l’accés quan es tracta de barrar el pas als forasters indesitjables.»
Hi entrem vint forasters amb bastons.
La fortalesa havia estat de la casa de Cardona. Per això, deia Espinàs, se’n deia també Montfalcó del Duc. Dins, el carrer que ell va trobar el 1962:
«Al llarg d’aquesta paret hi ha un petit carrer semicircular —un rètol diu “Carrer Rodó”— que en un tros passa a cel obert i en un altre sota les cases, bastides contra la muralla.»
Al restaurant, mentre esperem els plats, apareix el llibre damunt la taula. En llegim un fragment:
«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil.»
Espinàs ja va deixar escrit per on anava. Per on hi anirem nosaltres, ho expliquem primer al newsletter.
