Sergi Garcia, instructor de marxa nòrdica (INWA) · Bendhora · octubre 2026
Avui faràs uns quants milers de passes. I a cada una, el braç es mou al revés que la cama: quan avança la cama dreta, el braç que va endavant és l’esquerre.
Ho fas des que tenies un any i mig. I segurament no t’has preguntat mai per què.
Steven Collins, Peter Adamczyk i Arthur Kuo s’ho van preguntar el 2009. Van fer caminar gent amb els braços lligats, amb els braços quiets i movent-los amb normalitat, i van mesurar l’energia que gastaven. Amb els braços quiets, un 12% més.
La raó és d’equilibri. Cada passa fa girar el cos una mica, i els braços giren al revés per compensar-ho. Si els tens quiets, aquest gir l’ha de frenar el peu contra el terra.
Herman Pontzer i el seu equip, també el 2009, hi van afegir un detall. Els braços es mouen gairebé sols, com dos pesos penjats de les espatlles, empesos pel ritme de les cames. Gasten molt poc i et mantenen el cap estable.
O sigui que els braços treballen per tu. I ni te n’assabentes.
Durant anys es va pensar que els braços els portava directament el cervell. Amb unes mans tan precises com les nostres, semblava lògic.
El neuròleg Volker Dietz ho va revisar el 2002 i va arribar a una altra conclusió. Quan caminem, braços i cames es coordinen com en els animals de quatre potes. Segons la seva hipòtesi, aquesta coordinació es fa a la medul·la, per sota del que decidim.
Per això el balanceig ve de sèrie. Els infants comencen a caminar amb els braços enlaire, per aguantar-se, i el balanceig arriba sol quan ja tenen prou equilibri.
Més endavant, el 2011, Dietz hi va afegir una peça. Aquest enllaç entre braços i cames es pot desconnectar, i passa quan fas un moviment voluntari i precís amb la mà. Per exemple, quan escrius un missatge mentre camines: el braç del mòbil surt del circuit, i l’altre continua.
Guarda’t aquesta idea. Ara entren els bastons.
A les iniciacions de marxa nòrdica passa una cosa gairebé cada setmana.
Algú agafa els bastons per primera vegada. Escolta l’explicació. Vol fer-ho bé. Comença a caminar.
I als pocs metres, el braç dret li surt amb la cama dreta. L’esquerre, amb l’esquerra. Com un soldat de joguina.
En diem fer el robot.
És una persona que camina perfectament des de fa dècades. I just quan es posa a pensar en els braços, el gest de tota la vida se li desmunta.
Sian Beilock i el seu equip van estudiar el 2002 què passa quan algú fa atenció, pas a pas, a una cosa que ja domina. Ho fa pitjor. En canvi, quan l’habilitat és nova, fixar-s’hi ajuda.
Caminar, ja ho domines. Si penses massa, ho espatlles.
Empènyer amb un bastó és nou. Aquí sí que t’hi has de fixar.
La marxa nòrdica et demana les dues coses alhora.
Ara aquella frase d’abans de la iniciació s’entén millor.
És caminar amb bastons, sí. Amb una condició: que l’atenció vagi a la part nova i deixi tranquil·la la que ja funciona sola.
Per això, a les iniciacions, primer busquem que els braços tornin a anar sols, amb els bastons arrossegant. Que la persona camini com camina sempre. El robot sol marxar en poca estona.
Després ve la part nova. La punta del bastó toca a terra per darrere. El braç, que fins ara anava i venia, empeny. Al final la mà s’obre i el bastó torna endavant.
Quan surt bé, l’empenta s’enganxa al balanceig de sempre. I aquí arriba la sorpresa.
Timothy Church i el seu equip van comparar el 2002 les mateixes persones caminant amb bastons i sense. Amb bastons gastaven al voltant d’un 20% més d’energia.
Fins aquí, res d’estrany. Més feina, més despesa.
L’estrany és l’altra dada. Quan els preguntaven com de cansats anaven, la resposta era pràcticament la mateixa.
Fas més feina i la notes igual.
Amb tot el que hem vist, té lògica. L’empenta va a cavall d’un moviment que el cos ja fa sol, i la feina es reparteix entre més músculs.
On va a parar, aquesta feina? Barbara Pellegrini i el seu equip ho van mirar el 2015 amb sensors enganxats als músculs. Braços, espatlles i esquena, que caminant gairebé van de passeig, amb bastons treballen de valent.
Els braços deixen de fer només de contrapès. Ara també empenyen.
Així que sí, és caminar amb bastons. I ara ja saps què hi fan els braços.
Però tens un problema. La propera vegada que caminis pel carrer, pensaràs en els braços. I ja saps què passa quan hi penses.
Si vols treure’t el robot de sobre amb algú al costat, ho fem a les nostres iniciacions a Barcelona. I si vols més coses com aquesta, de les que el teu cos fa sense demanar-te permís, les anem explicant a la newsletter.
