Avui a Bendhora hem rebut una altra crònica de la competició del passat cap de setmana. Aquesta l’escriu la Carme, la guanyadora de les 4 hores individuals!! Ha volgut compartir amb tots nosaltres com es viuen les 4 hores des de dins!
CRÒNICA:
Quan ens van plantejar des de Bendhora tornar a participar en la 2na edició de la prova 4×4 Nordic Walking Elburgo (Àlaba) no vaig dubtar ni per un instant que volia ser, de nou, a la sortida. El cuquet del dubte em va assaltar; participava altre cop en la prova per equips? O feia un cop de cap i m’atrevia amb les 4 hores individuals? Quina dicotomia se’m presentava! Seria capaç de suportar 240 minuts marxant per un circuit de 1,7km? Resistiria físicament? Mentalment seria prou forta per no defallir en l’intent?
Dialogant amb els companys de l’equip de competi i escoltant les observacions i reflexions d’en Sergi i en Marc, tenia prou elements de judici per fer la meva elecció. No sé si ho vaig fer de manera massa conscient però, havia de decidir i com que en aquesta vida qui no arrisca, no pisca, em vaig llençar de cap a la piscina sabedora que em seria dur, que potser no acabaria però, si més no, em serviria per conèixer el meu cos i, una mica, els meus límits.
I allà estava. Neguitosa, inquieta, expectant. Puntual, va retronar el chupinazo que donava el tret de sortida. A l’instant el meu cervell va ordenar al meu cos que comencés a moure tots els seus engranatges; em concentrava a mantenir, tot el que pogués, un ritme més o menys constant i intentar realitzar una bona tècnica per a que els pals, amb les dragoneres ben ajustades, m’impulsessin a cada nou pas.
Caminant per l’espectacular Llanada Alabesa amb vent i sota la pluja que, a vegades es convertia en minúscules volves de neu, van passar les dues primeres hores més ràpid del que esperava mentre que la tercera, va semblar eterna. Al meu cap va començar a ressonar el que s’ha convertit en el meu lema vital: puc un pas més, puc caminar, puc seguir! No sentia els dits, el piramidal es començava a queixar i les petites pedres del camí i la minúscula pujada final eren infernals! Quedaven encara 60 minuts i començaven a flaquejar les forces. Reduint la marxa, un company de l’equip em va atrapar i caminant junts, amb el seu ajut i ànim, vaig poder seguir per encadenar un pas rere l’altre fins que, altre cop, el chupinazo va tornar a retronar indicant el final. No us puc dir què vaig sentir, era una barreja d’emoció, sentiment de superació, alegria; la sensació deliciosa de proposar-te quelcom i aconseguir-ho!
I si important va ser arribar al final, més important encara va ser l’alè dels meus companys que m’esperonaven cada cop que els creuava infonent-me força; que em preparaven l’avituallament que els demanava i m’ho tenien a punt per la següent volta. GRÀCIES Vane, Teresa, Devi, Conxita, Mònica, Sara, Montserrat, Joan Ignasi, Lali, Marta, Silvia i Pep. L’assistència Bendhora no té color! Fem un gran equip! GRÀCIES Emilio pels consells previs i pels que em donaves quan em doblaves. GRACIAS Tony por ser ese campeón tan humilde, siempre serás uno de los nuestros!!! GRÀCIES Sergi, alma mater de Bendhora, pels consells que m’empenyien endavant, pels teus “vamooossss Roig!“ que sempre em fan somriure i per confiar en mi. GRACIES Erik per fer les voltes finals al meu costat, caminant junts, ajudant-me a arribar a la meta, fins i tot, empenyent-me a fer una volta més. Tenies raó: “ser a la sortida ja és una victòria, arribar a la meta, la glòria!” I… GRACIES Marc, pels consells durant les sessions de fitness i els dies previs, van ser de molt ajut.
No dubto gens ni mica que tots junts formem un gran equip i em sento veritablement orgullosa de formar part d’aquesta marxosa família! Que per molts més kilòmetres puguem continuar gaudir junts de tot el que compartim això sí, sense deixar de donar mai… gas als bastons!!!
Mª del Carme Roig
MOLTES FELICITATS CARME!
Gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència i moltes felicitats per la gran cursa que vas fer!!
