Arribem a Benifallet de manera esglaonada, i ens anem trobant a l’hotel fins que, durant el sopar, comencem a parlar del pla del cap de setmana.
Sortim de Prat de Comte entre murs de pedra seca que sostenen els bancals d’oliveres i ametllers dels vessants. Els camps encara es cullen, i entre els arbres es veu la terra treballada de fresc.
El GR 171 ens allunya del poble entre els últims bancals i comença a baixar. Al fons del congost apareix Fontcalda, amb el santuari al costat del riu.
Baixant, en un punt, el sender creua la Via Verda de la Terra Alta: per aquí hi va passar el tren durant dècades, i ara que fa temps que van aixecar els rails, el corredor que van deixar l’ocupen caminadors i bicicletes.
A Fontcalda, la font brolla per sobre dels 25 graus. Passegem una estona vora el riu, entrem a veure l’església i prenem alguna cosa al bar, mentre el Canaletes baixava prim, encara que no faltava qui aprofitava els tolls per remullar-se.
Per tornar agafem la Via Verda, i passem per un parell de túnels abans de recuperar el sender que ens puja un altre cop cap a Prat de Comte, on arribem just quan comença a ploure.
A la tarda deixem els bastons i pugem a un llagut per l’Ebre, a Benifallet.
El guia parla del camí de sirga. Els llaguts carregaven mercaderies aigües amunt, i quan faltava vent era un animal, des de la riba, qui els estirava amb una corda. El nostre duu motor i turistes, però segueix la mateixa ruta de sempre.
Assenyala una cova de la guerra: un franctirador de l’exèrcit franquista havia dominat des d’allà el pas del riu, fins que un home del poble el va localitzar i el va abatre. El guia aixeca el dit i ens marca el forat exacte des d’on disparava.
La tarda continua sota terra. A la Cova del Dos, les restes parlen de gent que hi va buscar refugi; a la Cova Meravelles, en canvi, hi mana l’aigua i el temps que ha tingut per baixar gota a gota.
La guia ens explica com van descobrir les coves, ens assenyala una figura que sembla un diable i ens fa passar per la sala de la música.
Les excèntriques ens aturen a tots: unes formacions primes que creixen cap on volen, d’esquena a la vertical, i costa que els ulls s’ho acabin de creure.
Diumenge tornem a sortir sota un cel carregat que amenaça tot el dia i acaba guardant-se la pluja per a ell.
Comencem a caminar al Balneari de Cardó, ara tancat i en ruïnes. Va ser convent carmelita, i quan els frares el van deixar el van convertir en balneari, aprofitant les mateixes aigües que abans havien servit per al retir.
Pugem cap a l’ermita de l’Àngel i, d’aquí endavant, el camí es fa pedregós i va mig perdut, pujant cap al Portell de Cosp i la Cova Lluminosa.
El grup va superant la pujada.
La Cova Lluminosa està foradada pels dos costats, i la travessem per unes escales de pedra seca que pugen per dins.
Pel camí van apareixent les restes dels diferents usos de la muntanya: un mur que aguanta el corriol, uns graons, una font, un banc de pedra col·locat en un punt que algú va triar, i, damunt de tot, els esbarzers que ho van cobrint a poc a poc.
L’ermita de la Columna, com totes, està en ruïnes: en queden les parets, sense sostre, i un balconet amb vistes.
La van pensar perquè hi cabés un sol ermità, i diumenge, durant uns minuts, hi vam entrar vuit.
Des d’allà tornem cap al Balneari.
El cap de setmana acaba a la Cooperativa de Ginestar. Primer un tast d’olis; després, un menú degustació de plats elaborats, acompanyats del vi de la mateixa cooperativa, amb el cuiner sortint a explicar-nos cada plat abans de tastar-lo.
Tothom coincideix en dir que acabar l’escapada així és una meravella.
A taula, el franctirador, les excèntriques i l’ermita de la Columna començaven a convertir-se en relat, i cadascú se n’enduia una versió lleugerament diferent.
A fora, la serra de Cardó seguia tapada pels núvols, guardant tot el que aquest cap de setmana no havíem tingut temps de mirar.
Perquè d’aquesta terra sempre en queda un tram per caminar.
Nosaltres ja pensem en el següent.
La pròxima crònica comença aquí.
