Josep Maria Espinàs va escriure:
«Sort és una vila que sembla estesa expressament per barrar el pas al caminant. Però no amb un gest desafiador, sinó amb voluntat d’acolliment.»
El grup hi va arribar amb cotxe.
La frase encara funcionava.
Sort va interrompre el trajecte i es va convertir en lloc d’estada.
Durant dues nits, el viatge quedaria plegat entre els seus carrers.
Els llibres de viatges tenen dues dates.
La que figura a la primera pàgina i la de cada lector que torna als llocs que expliquen.
Entremig, els negocis canvien, les carreteres milloren, els pobles creixen i alguns camins desapareixen sota la vegetació.
De vegades, una frase resisteix tots aquests canvis i continua esperant al mateix lloc.
Divendres, la d’Espínàs encara era a Sort.
El cap de setmana començava dins d’un Pirineu que altres havien caminat i escrit abans.
Tornar-hi afegiria noves anotacions als marges.
A Llagunes, les cases comparteixen el color vermellós de la terra.
El grup va començar baixant cap al riu del Cantó.
Al fons de la vall, després de travessar el pont, el gris de la calcària substituïa els materials vermells del poble.
El canvi ocupava pocs metres de camí i milions d’anys de muntanya.
La pujada cap a la serra de Freixa entrava en un altre temps.
A la tartera, l’aigua continua obrint esquerdes, glaçant-se i trencant la roca hivern rere hivern.
El paisatge encara s’està fent.
Els camins viuen més de pressa.
Els que recorria el grup havien servit per arribar als camps, conduir el bestiar, comunicar pobles i tornar a casa.
Van néixer de la necessitat de passar-hi.
Quan aquella vida va canviar, el bosc va començar a recuperar l’espai.
Ara formen part del Museu de Camins.
Aquí, les peces són els mateixos corriols. La conservació exigeix desbrossar, refer murs, reconstruir empedrats i tornar-hi a passar.
Cada passa els desgasta una mica.
Cada passa també els manté oberts.
Aquells camins havien canviat d’ofici. Durant generacions havien format part de la feina diària.
Dissabte rebien setze persones que caminaven per gust, amb una ruta prevista i el dinar esperant al final.
Entre una època i l’altra quedava un mateix gest.
Passar per allà.
Sota les botes del grup, el camí pertanyia al dissabte i continuava carregant tots els dies anteriors.
A la tarda, el paisatge va entrar dins d’una església.
Santi Moix havia omplert Sant Víctor de flors, animals, figures, ceràmiques i colors nascuts també del seu vincle amb Saurí.
L’església antiga i l’obra contemporània compartien parets. Cadascuna obligava a mirar l’altra d’una manera diferent.
La visita guiada va fer aparèixer detalls que la primera mirada havia deixat escapar. Una figura, una flor, un animal, una decisió amagada entre moltes altres.
Durant el matí havia passat una cosa semblant.
El corriol havia guanyat gruix quan hi van aparèixer les vides que l’havien necessitat. La tartera continuava al mateix lloc, però el gel l’havia posat en moviment.
Tota la jornada semblava construïda així: primer arribava el lloc; després, algú n’aixecava una capa.
En una de les parets de Sant Víctor, J. V. Foix diu:
Els bells camins
es multipliquen
allà on creieu
que s’acaba
la carretera.
La carretera de Saurí s’acaba uns metres més amunt.
Foix havia trobat un final.
El Museu de Camins havia explicat què passa després.
Els camins es multipliquen quan algú els imagina. Continuen oberts quan algú hi torna amb eines, refà una paret i aparta els esbarzers.
Els versos van quedar a la paret.
El grup va tornar cap a Sort sota una tempesta de pedra, llamps i trons. El Pirineu va afegir la seva pròpia anotació al dietari del dia.
Des del port del Cantó, una pista arriba fins al refugi Comes de Rubió, a 1.980 metres.
Una part del grup s’hi va quedar. La resta va començar l’ascensió a la Torreta de l’Orri.
El camí pujava entre boscos de pi negre, torrents i pastures. Feia sol, la temperatura era agradable i gairebé no bufava vent.
Als 2.439 metres, les antenes ocupaven el cim. Les instal·lacions de Port Ainé s’estenien pel vessant. Al voltant s’obria una panoràmica enorme sobre el Pirineu i el Prepirineu.
La Torreta reunia moltes èpoques dins la mateixa vista.
El relleu glacial havia modelat la muntanya. Els ramats havien aprofitat les pastures. L’esquí havia dibuixat pistes sobre el vessant. Les telecomunicacions havien plantat antenes al punt més alt. Diumenge, un grup d’excursionistes hi afegia les seves passes.
Cada època havia escrit sobre el mateix paisatge amb una lletra diferent.
Tornar a un Pirineu ja explicat consisteix també a trobar aquestes correccions. El lloc continua acumulant usos mentre els llibres conserven la versió que els seus autors van arribar a veure.
Al migdia, el grup es va retrobar a Comes de Rubió.
A la taula, la Torreta ja començava a convertir-se en relat. Els qui hi havien pujat l’explicaven als qui havien passat el matí al refugi.
En aquell moment començava una nova versió del lloc.
Parcial, compartida, prou exacta per recordar-la i prou incompleta per voler-hi tornar.
Potser tots els viatges s’escriuen així.
Algú hi arriba amb un llibre antic.
Algú assenyala un detall que havia passat desapercebut.
El grup camina, mira i comenta.
I el territori, mentrestant, continua fent la seva.
Les cròniques arriben després. La pròxima sortida comença aquí.
