Hi ha curses que comencen amb el tret de sortida.
Barruera comença abans.
Comença quan arribes a la Vall de Boí i el poble ja respira festival: dorsals, corredors de muntanya, famílies, expositors, música, calor i aquella barreja de calma pirinenca i activitat per tot arreu.
Aquest any hem tornat per tercera vegada al Garmin Mountain Festival.
I cada vegada queda més clar que la Marxa del Salencar és més que una prova de la Copa Catalana de Marxa Nòrdica.
És una cursa.
I també és un cap de setmana sencer.
Dissabte tocava competir.
La Marxa del Salencar era la tercera prova de la Copa Catalana de Marxa Nòrdica d’aquesta temporada. Set voltes, calor i aquell circuit que ja forma part del calendari.
Barruera té una cosa curiosa: l’entorn és amable, però la cursa apreta.
La calor puja.
Les voltes s’acumulen.
El festival continua sonant al voltant, però tu només estàs pendent del següent pas, del següent bastó i de la pròxima vegada que passes per l’avituallament.
Aquí cal caminar bé.
Aguantar.
I tornar-hi una volta més.
Al davant, la cursa es va decidir per poc: catorze segons separaven el primer del segon després de més d’una hora de prova.
Set voltes per acabar resolent un marge tan petit expliquen millor que qualsevol adjectiu com va anar la cursa.
Bendhora torna de Barruera amb sis podis i una victòria absoluta masculina.
Els noms i els temps:
Sergi Garcia i Gisbert: 1r absolut masculí i 1r Veterà A, amb 1h04:05.99.
Gemma Robert Roca: 1a F. Veterà A i 5a absoluta femenina.
Cecília Massó Carrera: 1a F. Veterà C.
Jordi Belmonte: 3r Veterà C.
Montserrat Esteve Pujol: 2a F. Veterà D.
Natàlia Cuadrado: 3a F. Open.
Els resultats importen.
Surten d’entrenar, repetir, corregir i arribar al dia de cursa amb prou feina feta perquè el cos respongui.
Però Barruera té una gràcia: els podis expliquen només una part del cap de setmana.
La classificació ordena noms i temps.
El festival explica una altra cosa.
I aquí la marxa nòrdica conviu amb la resta: corredors de muntanya, fira, activitats, públic i esports diferents compartint el mateix cap de setmana.
El millor de Barruera és que la cursa no es menja el cap de setmana.
L’eixampla.
I això passa per la gent.
Comença pels de casa: una organització que té el festival rodat després d’anys i un grup de voluntaris que aguanten hores sota el sol a l’avituallament, als encreuaments i a la línia de meta.
Gent que no surt a cap classificació i que fa que tota la resta sigui possible.
Sense ells no hi ha cursa, ni festival, ni cap de setmana.
I després hi som nosaltres.
Tenim un equip de gent collonuda.
Dit així sona poc sofisticat, però és bastant exacte.
Gent que competeix.
Gent que acompanya.
Gent que es queda fins diumenge per fer la caminada.
Gent que ajuda i suma sense fer gaire soroll.
Una cosa és tenir bons resultats.
Una altra és tenir ganes de passar tres dies junts.
Aquest any ho hem tornat a veure.
Barruera deixa sis podis i una bona prova de Copa Catalana.
Ara toca continuar.
La Copa Catalana segueix.
Nosaltres també.
Al newsletter explicarem com preparem el que ve, què ajustarem després de Barruera i com enfocarem les pròximes setmanes de competició.
Les classificacions expliquen una part.
La resta, com sempre, la treballarem entre setmana.
Si vols seguir el fil, és aquí:
