De Sant Peres al nostre país en tenim un munt, de Ribes, de Pescador, de Bianya, de Roda…..i a Collserola tenim Sant Pere de Romaní.
Aquesta petita ermita romànica documentada l’any 1001 està situada a la part més meridional del parc, damunt un turonet amb unes vistes extraordinàries sobre la vall del riu Llobregat i protegida a la seva esquena pel castell de Castellciuró, fortalesa d’abans de l’any 985. És una capella de planta rectangular, amb volta de canó. El portal d’entrada situat a la façana NW, va ser transformat al segle XVIII, en construir-se adossada a la capella una torre de senyals de planta quadrangular, i sobre la planta un campanar de cadireta. L’antic portal serví aleshores per a comunicar les dues edificacions, i en fou construït un de nou a la façana N, amb una espadanya a sobre.
L’ermita de Sant Pere de Romaní formava part de la línia militar de telegrafia òptica de Barcelona a Lleida. Aquesta línia s’iniciava al castell de Montjuïc. La primera torre era la de Sant Pere Màrtir i després ja venia la de Sant Pere de Romaní. La torre que hi havia a continuació era la de Castellbisbal
A Sant Pere de Romaní hi acudien els pagesos del Pla de Barcelona perquè els protegís de la fil·loxera.
Els titellaires també invocaven a Sant Pere i el dia de la seva festa era l’únic de l’any que no es feien titelles. Conta la llegenda que una vegada sant Pere va demanar a Nostre Senyor un parell de dies de vacances, puix que en tota la seva llarga vida no n’havia fet ni un sol dia. Amb molta recança atesa la importància del seu càrrec, li foren concedides, però Nostre Senyor li va recomanar que sobretot no estigues fora més d’un parell de dies. Sant Pere se’n va baixar a Barcelona, va passar per davant d’un teatre de titelles, hi va entrar, i va fer-li tanta gràcia, que l’endemà hi va tornar i encara li va agradar més, tant, que va oblidar-se de l’encàrrec que li va fer Déu, i va passar-se més d’una quinzena anant cada dia a veure titelles. Quan va tornar al cel, va trobar la porta tancada, el seu lloc ocupat per un altre, i amb l’ordre rigorosa que no se’l deixes entrar per res. El sant va tenir una gran trasbalsada i, sense saber què fer ni com procurar-se la vida, va muntar vora de la porta del cel un teatre de titelles, per divertir les animetes que acudien al cel mentre esperaven torn per entrar. Sant Pere va fer ús de tot el que havia vist i après fer dels titellaires barcelonins i com que l’espectacle era molt grat a les animetes, feia cada dia funció que donava gust de veure, i se la passava molt bé, i sobretot explicava a tothom que s’havia hagut de posar a fer titelles perquè l’havien tret del cel, sense tenir en compte els centenars d’anys que havia fet de porter, i així revoltava les animetes, de manera que entre riallades que els provocaven les titellades i els clams del sant apòstol, de gresca, de cridòria i de gatzara al peu de la porta del cel no en vulgueu més. Per tallar aquell abús, Nostre Senyor va disposar que el deixessin entrar altra vegada i que tornés a encarregar-se de la porteria del cel. Els titellaires barcelonins, agraïts pel gran reclam que els va fer, van prendre sant Pere per patró